18/9/07

Més sobre subjectivisme i objectivisme

Tornen els dubtes. Quan tinc un mal de queixal, només jo puc saber com em sento o bé hi ha un substracte que compartim entre tots.
De nou la discussió s'ha encetat al fórum

Què en penseu vosaltres?

3 comentaris:

Laura Dalmau ha dit...

El mal és subjectiu, no tots tenim el llindar del dolor al mateix nivell. Els estímuls físics i psíquics que rebem ens modifiquen la percepció del dolor.
Una malaltia correspon a la realitat dels seus símptomes valorats, en canvi el dolor respon a allò que és percebut pel propi malalt.

maxs ha dit...

Continuo pensant que qualsevol cosa que passa, al ser percebuda per un observador- tan si l'observador es un cervell, el propi cos, o el que sigui, una maquina per exemple- resulta subjectiva. Crec que fer diferencies entre aquestes dues paraules, subjectiu, objectiu, pot significar tan sols una major "amplitud" de percepció- objectiu- o "limitació" de percepció- subjectiu. Ex: un individu te por a les serps. Rep aquesta emoció, la por, com una cosa pròpia, construida per ell en base a històries, lectures, records d'infancia, etc. Seria una visió subjectiva. Però penso que hi ha una altra percepció, diguem-ne col.lectiva, que s'ha anat passant al llarg dels segles a la nostra especie; es una por atàvica, una sensació que tots tenim d'una manera instintiva. Comprenent com a instint una serie d'habilitats apreses en temps llunyans pels homes: per ex: la serp fa mal quan mossega i et fa trobar molt malament- que s'han convertit en " veritats" implantades, això que en diem atavisme, instint. Almenys aquesta es la teoria dels evolucionistes moderns com Lyn Margulis- ginebre!-

joan ha dit...

Subjectiu i objectiu és segons d'on ve la llum del focus que observa l'observat.
Us faig a mans aquest sonet per si us ve de gust llegir-lo.


Un sonet per l’intel•lecte i el temor


Per un impuls desconegut sóc empès
a saciar el desig de l’intel•lecte,
saber, el coneixement m’ha de ser tramès
pel mitjà més ràpid i directe.

Al cor la temença frena tot el pes
i altera l’objecte pel subjecte
l’intel•lecte obnubilat ja no entén res
dubte entre l’incert i el que és correcte.

L’impuls al cor és també un atribut
de l’incògnit que empeny des de l’ignot
a torns, un i altre, passen per l’embut

com la gràcil titella i el ninot
diuen dormir i la capsa és el taüt
com el foc ho serà pel borinot.

Lamento que qüestions tan interessants restin aturades sense motiu aparent.