Un dels eterns debats de la filosofia és el del subjectivisme versus l'objectivisme. Des de l'època de Plató, amb la sortida de la caverna, a la més actual filosofia de la ment, i sobretot gràcies a la contribució d'un autor com R. Descartes l'escissió entre allò subjectiu i allò objectiu s'ha fet molt patent. Hi ha molts arguments per defensar una postura dualista – és a dir, aquella que diu que té sentit parlar de jo i l'altre, del subjectiu i l'objectiu – però l'argument més fort, al meu parer, és que la nostra intuïció fa aquesta separació i, en canvi, costa molt mantenir una postura monista (la que diu que no existeix tal escissió).
Precisament, l'article que us vaig comentar de T. Nagel, aprofondeix en aquesta separació. La postura monista però és present des de temps ben remots també. Aristòtil la va defensar i també ho va fer de manera emblemàtica, B. Spinoza. La idea és que aquesta divisió, en realitat, no existeix. Tot és part d'una mateixa cosa, no hi ha dins ni fora, jo i l'altre, sinó més aviat dues cares de la mateixa moneda que – malauradament no es poden veure a l'hora i això ens fa estar, de vegades, en situacions que ens semblen paradoxals -
Precisament, l'article que us vaig comentar de T. Nagel, aprofondeix en aquesta separació. La postura monista però és present des de temps ben remots també. Aristòtil la va defensar i també ho va fer de manera emblemàtica, B. Spinoza. La idea és que aquesta divisió, en realitat, no existeix. Tot és part d'una mateixa cosa, no hi ha dins ni fora, jo i l'altre, sinó més aviat dues cares de la mateixa moneda que – malauradament no es poden veure a l'hora i això ens fa estar, de vegades, en situacions que ens semblen paradoxals -
El comentari de la ginebre a l'entrada anterior pot donar molt joc. Si us ve de gust podem parlar d'aquest tema, amb la tranquil·litat total que l'rnbonet ens posarà de peus a terra i que potser tindrem més participants als nostres 'debats'.
